AUTODESTRUCCIÓ

Autodestrucció és part de la família del Fusiònica. Liderat pel gran Candid Coll a la veu i guitarra, fan el seu retorn als escenaris el pròxim 24 d’octubre. Autodestrucció és una banda que neix amb la voluntat d’expressar ràbia, inconformisme i energia a través d’un so cru i directe. Arrelats en l’escena punk i hardcore, el grup combina velocitat, riffs tallants i unes lletres que disseccionen la realitat amb mirada crítica i sense concessions. En directe, la banda és sinònim de catarsi col·lectiva: concerts on l’adrenalina i l’autenticitat esdevenen protagonistes. Amb cada actuació, Autodestrucció reforça la seva identitat com a veu incòmoda i imprescindible dins l’escena alternativa. Autodestrucció ha anat guanyant un públic fidel que connecta amb el seu missatge combatiu i el seu esperit DIY.

Els títols d’Autodestrucció no volen ni intenten enganyar a ningú: “Drogues”, “Em vull morir fumant”, “La birra” o “L’espiral de decadència” “A la puta merda tot” ens porten al punk hardcore més adolescent, desinhibit, nihilista i lliure que no defuig la crítica social i clama contra l’estupidesa humana. Paròdia o projecte seriós? Darrere aquest pamflet punk s’hi amaga l’exbateria d’El Petit de Cal Eril, l’hostalriquenc Càndid Coll, ha sigut membre de Red Sexy Band i l’Orquestra Punk i dels mítics Zeidun. Amb Joan Colomo a la producció posant un cert ordre a tot plegat, Autodestrucció intenta acostar-se tant al hardcore de vella escola –Minor Threat, Subterranean Kids o Código Neurótico– com al punk més festiu sorgit a Califòrnia als noranta. Més divertiment que actitud però amb la falç esmolada en una mà i l’ampolla de cervesa trencada a l’altra, disposats a alguna baralla. Makoki n’estaria orgullós. Text: Xavier Mercadé

Us deixem quatre línies que ens comenta en Candid sobre Autodestrucció: “Un viatge en el temps, una volta nihilista per l’adolescència. Un cant a les drogues i a la desesperació en forma d’assassinat neuronal. Perquè ens hem fet grans i tota aquella merda que ens envoltava fa 10 anys segueix allà, o encara pitjor. Potser llavors ens ho preníem d’una altra manera i amb un peta a la mà, un quinto -o uns quants- sobre la taula i una conversa amb els col·legues ho resolíem tot a la nostra manera. Ara no, ara els crits de “a la puta merda tot” són més sincers que mai. Que avancem i avancem i res -o quasi res- canvia, i si ho fa és cap al negatiu. Davant d’aquest panorama ens enfrontem a tres possibilitats de vida: Immolar-nos a lo bonzo davant del parlament, deixar passar el temps mentre una bola a l’estòmac ens arriba de nit en qualsevol malson que ens desvetlla o agafar una guitarra, envoltar-te d’amics d’aquests que mai fallen i penjar tota aquesta ràbia acumulada en forma de crits del tot sincers i humor negre desmesurat en un bandcamp”.