SAÏM

Fràgil, de Saïm, és un disc sobre intentar construir alguna cosa a partir dels trossos trencats de promeses traïdes. De les que ens van fer i de les que ens vam fer a nosaltres mateixos. De tot el dolor i el plor que hem deixat enrere, tant el que hem provocat com el que hem patit. És un esforç per intentar treure de l’oceà de runa alguna certesa, per petita que sigui, i que es torni un salvavides sobre el qual sostenir encara que sigui només un gram d’honestedat.

El segon llarg de Saïm, que ns vindran a presentar al Fusiònica, és també una trepidant col·lecció d’himnes punk-rock que no temen sonar íntims, mostrar els flancs i baixar el cap, admetre els errors tot i saber que els tornarem a cometre. En aquest nou treball, el trio de Felanitx-Manacor ha anat a tret fet i ha treballat amb els germans Santi i Víctor García a Ultramarinos Costa Brava, el lloc idoni per a una banda com Saïm. I a Ultramarinos han sabut treure profit d’una banda que, des que va publicar “Accidents” (Bubota, 2017), no ha deixat de fer concerts i de créixer davant de la mirada de tots, convertint-se en un dels valors més sòlids de l’escena.

A “Fràgil”, a més, es confirma tant l’evolució melòdica del grup com la ja contrastada contundència d’una base rítmica formada pels germans Natàlia i Daniel Gómez, que impulsa les guitarres de Joan Roig amb una ferocitat heroica. Hi ha aquí algunes de les millors cançons que han fet “Autumne”, primer single del disc, és un himne en tota regla; o la incandescent “Febrer”, o la preciosa (sí, preciosa) i redemptora “Celobert” (amb la col·laboració del trompetista Pep Garau).

Però més enllà de les cançons i el so, el que deixa clar aquest nou disc de Saïm és que l’ambició de parlar de temes personals i que ens toquen a tots no resta gens ni mica de compromís amb una manera d’entendre el rock’n’ roll i la música que, en uns temps en què tot tendeix a la frivolitat, suposa un compromís ètic quixotesc, una aventura incerta que tots sabem com s’acaba.

Saïm no són artistes. Saïm toquen en un grup de rock. I tocar en un grup de rock és, i més ara, una manera de ser al món, una manera de donar sentit a la derrota quotidiana, de ser fràgil i no esquerdar-se. Una manera derrar bé.