Joan Colomo

13 Octubre 2018 ♣ NAU B1 Granollers (Barcelona) ENTRADES

Mesurar el talent és absurd, impossible, fins i tot ridícul; però ningú dubtaria que el talent existeix. Només cal fer una passejada per la trajectòria musical de Joan Colomo per tenir una prova irrefutable. Un talent que desborda per tot arreu, que dibuixa melodies impossibles amb una mà mentre, amb l’altra, juga a sorprendre’ns amb detalls de producció inesperats. Un talent capaç d’interpretar tots els papers i, si li sobren deu minuts, inventar de nous. I quan després d’escoltar tots els discos pensem que sí, que ja el tenim, que ja hem entès el què i el com del torrent creatiu de l’artista de Sant Celoni, va i treu un disc nou i torna a agafar-nos per sorpresa, assenyalant passadissos i portes que ni ens havíem imaginat que existien.

“L’Oferta i la Demanda” demostra, amb una claredat incontrovertible, que tiri per on tiri Joan Colomo no pot deixar de ser un autor. La personalitat aclaparadora de la seva música el converteix en un cas a part dins el panorama musical català. Fins i tot quan juga amb l’electrònica i els sons mainstream, com a “Ritme pervers” o en “Prisma” -on ens porta a la pista de ball amb un somriure als llavis i una necessitat imperiosa de cantar mentre movem les malucs-, s’allunya dels convencionalismes i les estructures previsibles. I és que, per primera vegada, en aquest disc els teclats miren als ulls a les guitarres i els sintetitzadors s’encoixinen les composicions, tot per aconseguir unes atmosferes absolutament subjugadores, com la inesperada “Guerra freda” o l’èpica i delicada “Esclat etern”.

Hi ha poca gent en el món del pop que pugui afirmar que té “una veu pròpia”, una manera de compondre i de cantar que pren referents tan diversos que sembla que no tingui cap, i que tot el que fa s’estigui fent per primera vegada. Joan Colomo n’és un. Mestre dels contrastos, és capaç de fer que la música que es murmura i la que es balla amb els ulls tancats es donin de la mà en una mateixa canço. En aquest sentit, “L’Oferta i la Demanda” frega la perfecció. La foscor conceptual s’embolica d’un so lluminós, les emocions a flor de pell s’omplen de significat, i les melodies fràgils despunten amb tornades altament corejables, com l’excepcional “Consum intern” o “Fantasma”, una altra de les moltes joies d’aquest disc. Pel que fa a les lletres, com ja és marca de la casa, l’íntim i el polític es barregen com si fossin una sola cosa, i les relacions humanes se’ns mostren com un reflex de les relacions econòmiques i polítiques perquè, en el fons , i això sembla apuntar des del mateix títol, tot són jocs de poder.

On,
NAU B1
Roca Umbert Fàbrica de les Arts
Avda. Enric Prat de la Riba, 77
Granollers. Barcelona